PUJADA A LA TORRETA

Malgrat els temps que corren i deixant a banda els problemes generals i particulars de cadascú, ELS DESAKATO tornaren a organitzar l’últim dia de l’any la ja clàssica pujada a la Torreta del Montsià. Un dia magnífic per gaudir de la natura i de la gran panoràmica que proporciona l’alçada a més d’altres anècdotes que comentaré.

Unes vint-i-cinc persones (enguany amb més participació femenina que altres anys), hem començat la caminada des de El Coco d’En Jordi, i al poc temps hem tingut un petit ensurt, que amb l’experiència d’uns i les idees d’altres s’ha solucionat, la Montse s’ha plegat, ha sofert un desmai inoportú, que segons els entesos ha estat l’emoció de la seva primera pujada mesclada amb l’altura, però la noia s’ha recuperat prou ràpid i a continuat la caminada. A prop del Mas d’ En Comú i per la sendera hi havia moltes “tifes” (caguerades de vaca), el cor m’ha començat a accelerar-se; amb l’ensurt de la Montse, el seu home i els masdenvergencs de la UCS BÀRBARA ( Ximo, Eladi i jo Joan) a més del “number one” Josep Barberà, tancàvem la caminada, i de cop al costat nostre una aquí l’altra allà, apareixen les culpables de les tifes, uns animals negres i peluts amb una cornamenta que t'hi cagues, mentre alguns “toreros” les citaven, jo no sabia on ficar-me, la meva sort ha estat la Montse que com jo s’ha posat a tremolar com una fulla per la por i a més pel patiment del seu fill que anava pel davant, amb això he tingut l’excusa de refer-me, agafant-la de la mà i ajudar-la a pujar, comentant-li que jo també tenia por però que els bous pel camp no fan res (jo no ho crec), el seu home que anava darrera d’ella, deia que anàvem massa apresa i no ho veia massa clar per que a la Montse li mancava l’aire.

Així hem passat aquest tràngol i poc a poc hem deixat als negres peluts i hem començat a pujar el més empinat fins arribar al cim, on ja onejava la bandera DESAkATO, i Ximo intentava posar la de UCS BÀRBARA amb xiulets i escridassada. La gent ja començava a treure el cava i “delicateses” de les motxilles i mentre degustàvem tots els menjars més variats i rom cremat, ha estat el temps de les bromes, ironies i frases pujades de to, que com sempre són la salsa que caracteritza aquestes sortides; enguany s’han endut “la palma” Alejandro i la Berta, una noia ja madura i molt simpàtica de Tarazona, que han aguantat amb “salero” les bromes dels seus companys DESAKATOS. Mentre han aparegut alguns personatges que també gaudien de la natura, i varen ser oportunament invitats a la festa, un que no més feia que baixar i pujar, dos que eren de Lleida i feien barranquisme i un altre, crec que d’Alcanar que l’any passat ja va apareix-se i ens donà paraula de que portaria mandarines i no les va portar, però Curto li va fer memòria al menys 6 vegades. Un fart de menjar, beure i sobre tot xalar, que es el que compta, un brindis amb cava amb bona sort per al 2013, i cap avall a corre cuita fins la Foradada, on varem acabar totes les existències de cava. UN GRAN MATI DE NATURA. GRÀCIES DESAKATOS. Fins la propera.

Joan Albesa                                     FOTOS